La minuciosa obra de Josep Maria Marquès, la primera que recull tota la història sencera del bisbat, subratlla la «rellevància teològica i social» que tenien les parròquies. L'obra recull que la parròquia documentada més antiga és la d'Ultramort, que data del 816, seguida per la parròquia de Borrassà i la de Sant Feliu de Girona, amb referències escrites des del 817. La implantació de les parròquies tenia com a principal objectiu controlar uns territoris i que els habitants paguessin delmes a l'església.
Un fet significatiu que recull Marquès és que l'extensió ràpida de la distribució parroquial permet afirmar que l'any 1050 «no hi ha a la diòcesi cap peça de terra o de bosc que no estigui adscrita a cap parròquia.» La història de la diòcesi es remunta però molts segles abans, i es considera que des de l'any 300 hi havia comunitats cristianes en territori gironí. La romanització va ajudar a la penetració del cristianisme, com va ser el cas de Fèlix, que en el segle IV va patir el martiri a Girona, lloc on segons l'historiador es van donar nombrosos casos de màrtirs.
El martiri de sant Fèlix està documentat i va ser l'origen més tard de la veneració del sant, amb la construcció de l'església que porta el seu nom.
No serà fins al 404, quan es troba la primera constància que Girona era seu episcopal i el primer bisbe de Girona del qual coneixem el nom és Frontinià, actiu el 516, un any abans que la capital gironina fos la seu d'un concili amb set bisbes. L'obra repassa amb detall l'arribada d'ordes eclesials, la creació dels primers monestirs en època carolíngia o el major pes de la diòcesi amb la cort pontifícia a Avinyó.
